David Molina: Hi ha més vida després de “deja un sitio para el postre”

  

David Molina ha crescut entre les cuines de Cal Molina, un referent de la cuina lleidatana, al costat del seu pare, qui li va contagiar l'estima per l'ofici de cuiner, i el va encoratjar a seguir aquest camí que, més tard, ell va enfocar cap a la rebosteria. Molina va guanyar el premi de Joves Cuiners de la Federació d'Hoteleria de Lleida. A més, el xef lleidatà es va proclamar guanyador del concurs Deja sitio para el postre, de Cuatro. En aquests moments, David està al capdavant del seu restaurant el Cràpula.

David Molina és cuiner o reboster?

Podríem dir que és meitat i meitat. Jo sempre he estat darrere dels fogons i aquests últims anys he estat molt ficat en el tema del dolç. Podríem dir que sóc cuiner de dolç i salat.

Com han transcorregut aquests anys des de la teva participació fins al dia d'avui?

Bé, doncs si et dic la veritat, han estat uns anys de molts moviments, pensa que després de sortir del programa, vaig estar a Sant Celoni amb Paco Torreblanca, i fent alguna feina per la ciutat de Lleida. Aquí vaig decidir obrir el restaurant Cràpula, que ha estat una decisió que ha comportat molta feina i molts nervis del no parar. Encara així, estic molt orgullós del sacrifici que ha comportat tot això, sóc feliç amb això.

Amb les abundants ofertes que tens, per què has escollit Lleida com estabilitat en la teva vida?

Estant amb Paco Torreblanca se'm van obrir moltes oportunitats, com anar a l'escola del Paco o anar a Nova York però si et dic la veritat, la terra ferma no sé què té que em tira molt. És una ciutat super bonica i diferent.

Fa 3 anys que vas guanyar el programa, què et va aportar?

Va ser tota una aventura molt diferent, perquè nosaltres portem l'estrès de la cuina, dels serveis i de tota la preparació. El que sempre dic és que la televisió en el sofà amb un cafè o una copa de vi dóna una altra perspectiva del que realment és. Tot el que hi ha darrere de la pantalla és molt dur, recordo que l'experiència va ser divertida, però veritablement va ser molt dura.

Ens han dit que tu no et vas apuntar al càsting, sinó que algú de la teva família ho va fer per tu.

Sí, jo amb això dels shows talents no hi creia gaire, però la mare del meu fill em va apuntar. La sorpresa va ser meva quan em van trucar sense jo saber res, i em van dir, [imita els organitzadors del programa que el van trucar] escolta et truquem de Deja un sitio para el postre, has estat seleccionat d'entre molts participants per fer el càsting, què et sembla? 
Recordo que vaig estar sense respondre uns segons, fins que vaig reaccionar i vaig acceptar sense pensar-m'ho dos cops.

Quin és la proposta que veurem al Cràpula? 
Quan vaig tornar d'Alacant, vaig decidir que em quedaria a Lleida i estudiaria a la ciutat, perquè pensa que sortim d'una crisi i amb els 20 anys que porto, les he vist de tots els colors. Ara mateix penso que la gent sap molt de gastronomia. Per això, busco diversitat i busco trencar amb una cuina asiàtica, mexicà, perquè són coses diferents que suposo que agrada i, de fet, m'agradaria trobar en un restaurant. 

Els dimarts és el dia de descans, no pareu no?
Els dimarts ens serveixen per estar amb la família, per desconnectar una mica, però també per aprofitar el temps i buscar noves coses amb què sorprendre, productes de nova temporada, etcètera. El cap no deixa de pensar mai.

Que és el que podem trobar en el restaurant, situat a Pardinyes?

Vam començar amb una filosofia que ara mateix no és amb la que estem treballant. Ara volem un projecte que sigui més a llarg termini, que permeti mantenir tota l'arrel del territori, però amb pinzellades internacionals, per no oblidar-nos que siguem d'on siguem, tinguem la cultura que tinguem, tots vivim en un mateix planeta. Aquesta és l'essència que m'agrada.

Què són les postres per tu?

Sempre he dit que el toc final d'un bon menjar, com a cuiner que sóc, és el dolç i que te'n recordis d'aquell menjar. Jo crec que després de tants anys en aquest ofici m'he adonat que per acabar dolçament un bon sopar, has d'acabar amb unes bones postres, i això ho vaig descobrir quan anava als restaurants. El toc final que eren les postres no m'agradava, jo deia que això no podia ser i que a casa meva això no podia passar.

Text escrit per Aleix Berges.